Joan Colomo

Hi ha poca gent en el món del pop que pugui afirmar que té “una veu pròpia”, una manera de composar i de cantar que pren referents tan diversos que sembla que no en tingui cap, i que tot el que fa s’estigui fent per primera vegada. Joan Colomo n’és un. Mestre dels contrastos, és capaç de fer que la música que es xiuxiueja i la que es balla amb els ulls tancats es donin la mà en una mateixa cançó.
El seu darrer disc Disc Trist és un retrat dolç i amarg del desconcert vital que tots duem a dins. El desconcert és una càrrega i alhora una força motriu, per canviar un món que no entenem, però que sabem injust, per conviure amb les nostres contradiccions i limitacions, i per exigir el dret a ser feliços malgrat tota la tristor, tal com explica Colomo en les seves lletres.
L’artista expressa que volia publicar un disc alegre, així aquest nou treball està ple d’extrems oposats, de contradiccions que ens remouen, amb un missatge tant depriment com encoratjador, amarg i dolç. Cinisme amb el cor a la mà. Optimisme contra tota esperança.
També la sonoritat conté pols oposats: una producció molt treballada, 100% pop, que sona a diva mainstream i a gravació Do It Yourself.
Tot és part de la litúrgia d’un espectacle que enalteix la sinceritat i abraça l’error com a company inseparable de l’encert.

Organitza: Núria Social