Cine Club: “Black dog”

Sinopsi

Guan Hu té una llarga trajectòria dins el cinema xinès i els seus grans èxits han estat produccions comercials pel consum intern. Però amb Black Dog canvia absolutament el registre per rodar una duríssima metàfora d’un país arrasat per un hipotètic progrés, en un escenari desolat. La història es remunta als dies immediatament anteriors als Jocs Olímpics de Pequín i situa la seva acció a la vora del desert de Gobi, on el fill del cuidador del zoo torna a la ciutat després de complir condemna, qui s’acaba encaterinar-se d’un gos negre abandonat. La pel·lícula de Guan Hu és d’una gran sensibilitat i humanitat enmig d’un context absolutament àrid. Bella i poètica, però amb tocs d’humor.

Guan Hu (director)

“Aquest és un film nascut de la meva observació personal, a través de la qual examino els canvis que han passat a la Xina durant els darrers vint anys, així com les seves repercussions sobre l’individu, ja siguin positives o negatives. Vivint a la Xina he estat testimoni del desenvolupament del país en les darreres dècades. Sempre he sentit curiositat per tractar la vida de les persones que vivien fora de les grans ciutats i m’interessava intentar comprendre què mantenia amb vida aquestes persones marginades i què els ajudava a sobreviure. Si hi ha animals a les meves pel·lícules és, especialment, perquè crec que tots tenim una part animal. Una animalitat que es pot manifestar quan necessitem mostrar coratge o desafiar l’autoritat, com una mena de naturalesa primitiva que sovint triem deixar adormida. El dos protagonistes són dues ànimes solitàries, marginades, que trien recolzar-se mútuament. Hi ha una antiga llegenda xinesa que explica la història de la divinitat Erlang. De fet, vaig nomenar el meu heroi Lang en referencia a això. Erlang sovint es representa amb un gos esvelt i famèlic al seu costat, que alleuja la seva solitud mentre recorre el cel. A la pel·lícula hi ha molts animals: gossos, tigres, llops, etc. Vam haver d’assegurar-nos que poguessin treballar tranquil·lament amb els actors i això va requerir molta paciència. Per exemple, hi ha una escena en què volia que el tigre mostrés a Lang on s’amagava el gos negre. Per descomptat, semblava impossible aconseguir-ho, però just quan començàvem a quedar-nos sense idees per concretar-ho, el tigre de Manxúria es va aixecar sol i va grunyir suaument en la direcció on s’amagava el gos. Un resultat més enllà de les meves expectatives. Òbviament no podíem comunicar-nos amb els animals mitjançant el llenguatge, però vaig tenir la sensació que, al set, els animals començaven a entendre’ns.”