La Marta Rius es defineix com una dona que canta per visibilitzar totes aquelles dones que a partir d’una certa edat continuen liderant projectes i no desapareixen. Amb una carrera sòlida, que afirma que es caracteritza per anar pels marges i fer un treball de formiga, presenta el seu quart treball:
L’endemà. 

Què és la nostàlgia per a tu?

És una manera de ser, és un sentiment que m’acompanya des de sempre: amb un aire més clàssic, amb el plaer de tornar a visitar moments que he viscut, però també en clau de present o de futur. Moltes vegades m’emociono quan estic vivint una cosa que sé que m’agradarà recordar, i és que això m’ajuda a viure el present amb intensitat i agraïment. I vull remarcar que, en cap cas, visc la nostàlgia amb negativitat: no estic ancorada a temps passats ni sento frustració per l’enyor que deixa una cosa que ja no hi és.

Quina importància té a L’endemà?

N’és l’eix central, i justament he volgut trencar l’estigma que associa la nostàlgia amb la melangia o la frustració. Vaig llegir, preguntar, escoltar i reflexionar moltíssim sobre el tema, i, a partir d’aquest treball previ, que em va servir de palanca creativa, vaig crear unes cançons inspirades en les diferents cares d’aquest sentiment.

Què es podrà veure en aquest projecte que encara no havies mostrat en els tres anteriors?

El primer que crida l’atenció és la posada en escena. La Clara Segura ens ha ajudat molt a trobar l’equilibri per tal que el que passa a l’escenari sigui curós i cuidat, però sense perdre, en cap moment, l’espontaneïtat. A banda, jo crec que el públic se sorprendrà amb la nova sonoritat. Però tampoc no en vull donar gaires pistes: el millor és que vinguin per descobrir-ho! I també hi ha una altra novetat: la incorporació de la llengua de signes catalana, com una expressió artística més, per part de la Patri Ruiz.

Parla’ns una mica d’aquest últim aspecte. Què t’ha motivat a introduir-lo a l’espectacle?

La llengua de signes catalana sempre m’ha atret molt i ja fa anys que la volia incloure en els meus directes. Però he esperat que fos el moment oportú, per poder-ho fer bé, i no col·locar-la com a extra, sinó com un aspecte més. A mi no m’agradaria que la intèrpret, la Patri en aquest cas, estigués deslligada de la banda. Seria com veure una pel·lícula en un idioma que no entens i amb els subtítols en una pantalla diferent i en una cantonada. Per això penso que aquest llenguatge, especialment en la música i en les arts escèniques, ha d’estar plenament integrat perquè les persones sordes —i, molt important, també les persones que hi senten— gaudeixin de tot el que hi passa. És una llengua d’anada i de tornada, no pas d’una sola direcció. De fet el que té lloc a dalt de l’escenari és totalment tridimensional.

Què t’aporta cada un dels membres del grup?

En Guillem Ballaz sovint aporta aspectes de les cançons que, encara que no ho notem, venen directament de l’arrel. Ens ajuda molt a no perdre de vista els nostres orígens i a mantenir una connexió ancestral amb tot el que fem. En Fluren Ferrer, igual que jo, és molt nostàlgic, i ha fet una gran feina com a productor. En aquest disc, però, la seva aportació ha anat més enllà i sento que les cançons també són molt seves. I ara amb la Patri Ruiz —amb ella hem deixat de ser un trio per convertir-nos en un quartet— se’ns ha obert tot un món. La veritat és que estic molt contenta amb els meus companys de viatge, perquè ens cuidem molt entre nosaltres, i, encara que aquesta feina té moments durs, aconseguim riure de tot i gaudir del que fem.

I el públic quina part de protagonisme hi té?

Sens dubte és el que té tot el protagonisme, perquè sense ell no hi ha concert. Però, més enllà d’això, ens il·lusiona pensar que hem creat un directe que esdevindrà un futur record agradable per als que el visquin. Per això hem tingut molt en compte la connexió amb els espectadors a l’hora de la posada en escena de les cançons. Hi ha alguns moments concrets que crec que ajudaran a crear aquesta sensació de connexió especial.