Isabel Banal és llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i des del 1990 és professora de l’Escola Massana. És l’autora de l’exposició “Deus”, que es pot veure a la Sala Oberta 2 del Museu de la Garrotxa.

L’aigua com a protagonista de l’exposició és un homenatge a un element tan essencial i al mateix temps una preocupació pel seu ús i abús?

És un element que sempre m’ha interessat i que he tractat en diferents treballs. Recordo una obra del 1988, “Ha plogut”, on representava l’aigua amb pigment blau ultramar dipositat al relleu de dos panots de les voreres de Barcelona; allà volia fer una mirada al rastre d’elements naturals a la ciutat. O “Vaques pasturant”, del 1990, on tres taules —en una hi havia vaques de plàstic del pessebre, l’altra era verda fent referència a l’herba i l’altra era blava simulant l’aigua—, d’alguna manera, desconstruïen el paisatge. I en altres peces dels noranta ja utilitzava bidons de plàstic d’aigua. Així doncs, la preocupació que tinc per l’aigua ve de lluny, però en els darrers temps se m’ha accentuat.

La primera de les peces es titula “A pa i aigua”. Què hi vols reivindicar?

En aquest cas, el pa i el bidó d’aigua funcionen com a màscara, ja que podem ser tots. Són dos elements essencials per viure, i em resultava interessant que l’expressió “A pa i aigua” s’utilitzi per parlar de càstig. També hi ha el tema irònic: amb el progrés l’aigua va arribar a les cases i, en canvi, anem al supermercat a comprar-ne de “millor”, o sigui que tornem a anar carregats com si vinguéssim de la font.

La segona, “Deus I”, té un petit pou de suro. Quin imaginari hi vols transmetre?

En aquest cas la mirada és a les aigües del subsòl. La idea de pouar i de buscar endins pot ser una metàfora del coneixement, de la creació. La gran extensió de taula espera, possibilita fer, i cal remarcar que aquesta està foradada. Per altra banda, m’emociona i trobo molt potent treballar amb el canvi d’escala. La realitat versus el pensament, l’imaginari.

És una picada d’ullet als pessebres?

Fa molts anys, quasi des dels inicis, que integro elements del pessebre a les meves peces. La màgia de crear un món en miniatura em ve de la infància. Després, estudiant una mica la simbologia i els possibles orígens, veus que és un ritual recurrent: a moltes cultures hi apareixen els lararis romans i moltes figuretes votives.

La tercera peça, “Deus II”, aposta per l’audiovisual. Per què és important que el soroll de l’aigua es pugui sentir?

El so ajuda a crear una atmosfera. Aquí faig referència a l’aigua que cau del cel, la que nodreix la terra. Les dues imatges projectades són detalls d’un espai natural i d’un carrer d’Olot que reben la pluja. En canvi els recipients que hi ha estan buits, són la potencialitat de recollir, d’estar atents.

L’última peça podríem dir que ens acosta a l’Escola Olotina?

La representació del paisatge és un tema que he anat treballant al llarg de la meva carrera. Des de petita, amb els meus pares, visitava les exposicions de pintura olotina a les moltes galeries que hi havia a la ciutat. I les històriques del Museu, és clar. El treball fet en aquesta peça realment va sorgir pensant en aquesta exposició a Olot, i per tant sí que fa referència a l’Escola Olotina. Són pintures del meu pare, l’Esteve Banal, que és un pintor aficionat. He escollit quadres seus on l’aigua hi és representada i l’he aïllat de la resta de paisatge. Així, esdevenen quasi pintures abstractes.

Continuaràs investigant l’aigua?

Ara mateix tinc entre mans un projecte al Museu de Gerri de la Sal, dins la proposta “Passat/Present”, que vincula patrimoni i art contemporani. Per tant el tema de la sal, element també imprescindible per a moltes coses, és el que agafa el relleu.