Ella és cega des de fa poc. Ha de fer front a les pors i redescobrir la quotidianitat. Ell recorre a l’enginy i la tendresa per animar-la. La porta a un lloc conegut: el mateix banc on havia ballat el seu primer solo de dansa (De paseo, 2004), i un dels elements habituals dels espectacles de Claire Ducreux. Retornar a aquest primer solo quinze anys després. Retornar a un paisatge essencial, emocional, a un moment de vida apassionant, però amb una altra energia, i amb la companyia de Toni Mira, i amb limitacions físiques que no s’intenten camuflar. L’honestedat amb el pas del temps i les transformacions del cos també poden obrir nous camins creatius.
Ella procura avançar en aquest món a cegues. La innocència d’aquell 2004 ha deixat pas a la vulnerabilitat. Però el plaer de ballar, d’actuar i de compartir segueixen intactes. Dansa, teatre visual, poesia i humor en un entranyable viatge a cegues.
