Un espectacle de teatre d’objectes. L’espectador entrarà amb un frontal posat, com qui va a un campaments de nit, i aquesta serà l’única llum que il·lumina l’escena
Entrem a l’espai com qui va de campaments de nit, amb els frontals posats i encesos. La nostra és l’única llum que il·lumina l’escena. Feta de tants focos com perspectives, allò que veiem (en solitari o col·laborant les unes amb les altres), és i serà sempre parcial.
Un cop ens acostumem a aquesta manera de mirar, apareixerà davant nostre un càmping també parcial, a mig fer: un parell de cadiretes plegables, potser un foc de gas i enmig de tot això un remolc-tenda model Apache, original dels anys setanta: Ni mejor, ni peor, ¡el primero!
Espectacle de teatre amb objectes, Interior Noche fa servir la referència a allò campestre per plantejar-nos un joc de temporalitats impossible. S’hi barregen, entre altres, el temps escènic (la peça dura el que dura, i està estructurada en diferents escenes i imatges plàstiques pensades des del ritme) i el temps social (per exemple, remetent-nos a un espai que relacionem amb les vacances, amb l’acció de ‘deixar passar el temps’).
Defensant la contemplació com a acte polític de resistència, Serrucho ens ofereix un taller pràctic d’observació lenta, i una dramatúrgia feta de situacions i acudits visuals que posen al descobert l’absurda obsessió amb l’eficiència d’aquest nostre capitalisme histèric. El món high-tech del càmping contemporani, en aquest sentit, esdevé aquí un pou d’exemples paradigmàtics i sovint hilarants de com el sistema ha anat envaint tots els aspectes de la nostra vida per servir els seus interessos. Un altre temps en joc: el que és or, diners, privilegi.
Escenificada per un paisatge viu, surrealista i en transformació permanent, Interior Noche sublima el món ’Quechua’ mitjançant una estètica volgudament cutre i analògica, fent perdre el temps a objectes dissenyats sota el mantra de l’eficiència. Celebrant-ne la ineficàcia com la reconquesta d’un temps perdut, allò que il·luminem amb els frontals pot esdevenir una mica com un mirall i ens pot fer somriure davant la nostra pròpia desgràcia.
Serrucho són: Ana Cortés, Raúl Alaejos i Paadín
Creació, realització i construcció: Serrucho
Assistència tècnica: Miguel Aparicio