Cine Club: Rufufú

Sinopsi

I soliti ignoti suposa l’obra cabdal de l’obra de Mario Monicelli i un dels títols clau del gènere. Aprofitant l’èxit de la pel·lícula canònica de robatoris, Rififí (1955), de Jules Dassin, –i d’aquí la traducció a Espanya com a Rufufú– Monicelli retrata amb tanta lucidesa com ironia un univers de perdedors que intenten escapar al seu destí, de la pobresa. Això s’articula a través d’una estructura narrativa impecable, amb un esperit tan social com sorneguer.  El clàssic italià es pot considerar un dels primers remakes, però és especialment una obra tant monumental com divertida. La projecció forma part del BCN Film Festival.

Mario Monicelli (director)

“Uns anys abans vaig fer Guardias y ladrones (1951).  Era força semblant a Il solti ignoti; també agafava uns lladregots i els hi donava humanitat, tractant-los amb cert afecte. No com a delinqüents sinó com a víctimes de la societat, els tractava amb humor, fent que el públic estimés aquests personatges. Amb Rufufú fins i tot vaig tenir una gran discussió amb el productor a causa de Vittorio Gassman, que en aquells moments era un actor eminentment dramàtic que no tothom acceptava. Vaig invertir un any per trobar a algú que volgués fer la pel·lícula. El productor em volia imposar Alberto Sordi, però jo insistia amb Gassman; i volia un final feliç i jo volia tot el contrari. Afortunadament la pel·lícula va ser un èxit de públic.

A Il solti ignoti hi és present la gana, i potser el treball de I compagni, encara que més que la feina es tractava concretament del problema d’una vaga. Vull partir de situacions molt dramàtiques i no tractar-les com a tals, sinó treure el que hi ha d’humorístic, de satíric, deixant una sèrie de detalls com en relleu, que seran els punts de contrast entre la realitat i l’esperit còmic del film. Des del principi de la meva carrera volia fer cinema satíric, humorístic i còmic, perquè sempre m’he expressat així, independentment del fet de fer o no cinema. Crec que el mètode més modern per expressar-se, per dir coses, i sobretot, per dir-les a un públic amplíssim i ésser entès de la millor manera, és adoptar una forma satírica, humorística. Avui el film humorístic equival a tractar la realitat de manera crítica, reflexiva, mentre que fer-ho de forma tràgica resulta més directa. M’ha influït els cineastes francesos d’abans de la guerra, de la vella escola francesa, des de Duvivier a Carné, que van fer un cert tipus de cinema que s’acosta a l’estil d’allò que vull fer, a René Clair. Entre els italians, naturalment, Rossellini. Ningú no pot escapar a la seva influència.”