Cine club: “Secretos de un crimen”

Sinopsi

Santosh és el notable debut de la directora britànica-hindi, Sandhya Suri, on ens parla de la part més fosca de la societat índia. La pel·lícula va des del cinema noir, a la conscienciació social de la corrupció a la posició d’una dona dins la policia. I també, com deia un crític, de com exposar el sentit de la justícia més aviat com una cosa homeopàtica. L’obra de Shandhya Suri és brillant perquè no és complaent, ni permissiva, ni políticament panfletària. No planteja explicacions fàcils ni ideològicament previsibles i va més enllà del propi gènere. És lúcida especialment en diversos sentits quan mostra que no cal que es faci justícia, sovint n’hi ha prou que la gent cregui que sí que s’ha fet.

Sandhya Suri (directora)

“Vaig fer aquesta pel·lícula perquè és impossible fer un documental sobre la policia índia. Volia dirigir un projecte sobre la violència contra les dones a l’Índia. Vaig anar a veure diverses ONG, però no sóc una cineasta militant i no trobava la manera adequada d’explicar la història. No volia limitar-me a mostrar la violència, volia tractar el tema des de dins. Vaig començar a investigar sobre les dones policia, i em vaig topar amb aquest decret governamental: la possibilitat d’heretar un lloc a la funció pública després de la mort d’un cònjuge, fins i tot a la policia. Així que es va convertir en una història sobre el canvi d’estatus, començant pel de dona a vídua, una autèntica ruïna a l’Índia. Per altra banda hi ha molts altres temes entrellaçats a la pel·lícula: la intolerància religiosa, la misogínia, la corrupció, la violència o el sistema de castes. Simplement volia mostrar un lloc on tot això existeix cada dia. El meu enfocament de la direcció és molt orgànic. Volia evitar els efectes estilístics massa «cinematogràfics»: en vàrem provar alguns amb el director de fotografia, però en el moment del muntatge sempre tornàvem a allò senzill. El mateix passava amb l’etalonatge [procés de correcció de la intensitat del color de cada pla]. De fet, tots els col·laboradors artístics de aquesta pel·lícula estaven molt compromesos amb la idea de preservar un enfocament pur, com per exemple no embellir les escenes nocturnes fent-les més blaves. Volíem fer una pel·lícula bella, però sense fer malbé la impressió de naturalitat. Estava segura que no volia música durant la pel·lícula i vam tenir llargues discussions amb la producció sobre això, perquè no és una decisió fàcil per a un director. Tot depèn del projecte, però quan rodem ficció m’agrada estar tot sol amb les meves emocions, m’agrada l’espai que dóna i gaudir del so.”