Cine Club: “Tres amigas”

Sinopsi

En Emmanuel Mouret, com en el millor Woody Allen, el centre del seu cinema és el tema del desig, de com se’ns mostra i de les seves conseqüències. El plantejament de la pel·lícula és un brou de cultiu per a generar noves situacions que col·loquen els personatges en llocs emotius diferents i que, sobretot, els forcen a qüestionar-se les idees sobre l’amistat i l’amor. Mouret no s’estalvia ni un detall a l’hora de mostrar el costat més mediocre i egoista de cada personatge, però no per això en fa un judici moral. Per Emmanuel Mouret la gravetat o lleugeresa de la vida no depèn del que passa, sinó de com s’ho pren un. Una meravella.

Emmanuel Mouret (director)

“M’agrada suggerir a través del text perquè crec que és una invitació a que l’espectador hi participi. Les pel·lícules que em van alliberar d’alguna manera van ser aquelles que reflectien la complexitat del món, amb tots els interrogants i els dubtes. M’agrada confrontar els meus personatges amb dilemes morals, però que alhora no són cap tipus d’herois. Poden ser poc fiables, egoistes, capritxosos, poden reaccionar de manera maldestre, però també són capaços de ser reflexius i tenir escrúpols. A les narratives busquem respostes, models, formes per comprendre les nostres propies incerteses. Per això és important intentar trobar una certa forma de grandesa en els meus personatges, per mínima que sigui, per grotescs que puguin semblar de vegades. Personatges que són alhora bonics i una mica ridículs, aquesta és una combinació perfecta. M’agraden els personatges que s’equivoquen, que tornen a començar i es tornen a equivocar de nou, com Buster Keaton, que cau, s’aixeca i torna a caure. Sento especial afecte pels personatges que voldien ser millors del que són, però que no ho aconsegueixen realment. Els somnis també són narratives que pesen sobre nosaltres, i ens va semblar molt interessant jugar-hi.  Em plau molt la fantasia i les possibilitats que ofereixen aquestes incursions irracionals o oníriques, que no resten profunditat a la pel·lícula, sinó tot al contrari. Tot el que poses en una pel·lícula reflexa allò que estimes, i per això m’agrada mostrar gent que va al cine. I així els meus personatges van a veure pel·lícules que es considerarien clàssics. Recordo la cita de Jean- Louis Comolli, el meu professor a l’escola de cinema, que dèia que «sovint oblidem que els espectacles o les pel·lícules que veiem no són només històries, ficcions, personatges i aventures, sinó que també representen, ho vulguem o no, models de comportament, de com relacionar-nos i considerar els altres».”