Dansarina
Al París dels anys 1910 i 1920 Josep Clarà començava a gaudir d’una bona reputació com a escultor. Entre els seus dibuixos, aquarel·les i escultures sovint hi trobem la dansa com a motiu i font d’inspiració i és que Clarà va conèixer i conviure amb diverses ballarines. D’entre aquestes cal destacar la nord-americana Isidora Duncan, de qui en fou amic i un gran admirador.
L’escultura Dansarina (1918) ens mostra una figura descalça i gairebé nua, embolcallada per un vel lleuger i un gest dinàmic. No sabem si es tracta d’Isidora, la gran revolucionària de la dansa d’aquells anys a París, però la figura ens recorda la gran passió que compartien l’escultor i la ballarina pel món clàssic, la Grècia antiga.
Dansarina agafa els ideals del món antic i els hi dona la forma moderna i sintètica intentant, com diu el mateix escultor, concentrar el dinamisme de la dansa en una forma estàtica, en una escultura immòbil.
El piano de taula
A Can Trincheria hi podem trobar un dels models de piano més populars a principis del segle XIX. Inventat el 1742, el piano de taula, senzill i econòmic, es va vendre arreu fins a la dècada de 1840, moment en que el perfeccionament del piano vertical (present també a Can Trincheria al Saló dels retrats) li va robar el protagonisme.
A Can Trincheria, com en moltes altres cases benestants de la mateixa època, la música hi tenia un paper important i el piano era el protagonista que permetia el gaudi del que coneixem com a músiques de saló: danses, fragments d’òperes, peces a quatre mans i tot un repertori fet i pensat per aquest instrument.
El piano que trobem a Can Trincheria probablement és un model de principis del 1800, moment en que les músiques germàniques i més concretament el Romanticisme s’estenia per Europa, posant en valor la interpretació individual, virtuosa i alhora intimista d’una música que predicava el sentiment per sobre de la raó.
Aquest instrument, ara en silenci, ens permet imaginar alegres vetllades musicals d’un Olot ja molt llunyà.