El Museu de la Garrotxa explora la influència europea en l’art català en el període d’entreguerres

L’exposició “Realisme(s) a Catalunya (1917-1936). Del Picasso clàssic al Dalí surrealista” suposa una prospecció i anàlisi d’un dels moments més fascinants i complexos de la història contemporània, com és el període entre les dues guerres mundials, des d’una òptica catalana. La mostra relata les trobades i divergències dels creadors catalans entre el final de la Primera Guerra Mundial i l’esclat de la Guerra Civil espanyola, sacsejats per les grans transformacions socials i polítiques del moment (la Gran Guerra; la Revolució Russa; la mort del president de la Mancomunitat i impulsor del Noucentisme, Enric Prat de la Riba; la Dictadura de Primo de Rivera; els conflictes socials i laborals…).

La mostra exposa el retorn al realisme i el classicisme, que va marcar el context artístic i europeu, i reflecteix com es va manifestar en els artistes catalans. L’exposició recull com van assumir els artistes catalans l’anomenat Rappel a l’ordre de Jean Cocteau, així com la influència que van exercir la Nova Objectivitat alemanya, el Novecento italià o el Realisme màgic, batejat per Franz Roh. Es tracta dels nous realismes(s) de la pintura catalana, que van de l’exterior a l’interior amb uns referents europeus. Uns temps de recerca, malenconia i evasió.

Realisme(s) a Catalunya (1917-1936). Del Picasso clàssic al Dalí surrealista està estructurada en quatre àmbits: Antecedents d’un classicisme modern (1905-1914); A la recerca de les noves figuracions (1917-1936); Pintors catalans sota la influència de Picasso; i Metafísica, surrealismes i logicofobisme.

Els nous realisme(s) a Catalunya tenen els seus referents en el primer cubisme i en els conceptes del primitivisme i mediterranisme de principis del segle XX, que van esdevenir eixos definidors del Noucentisme.

Artistes com Joaquim Torres-García, Aristides Maillol o Joaquim Sunyer van marcar el retorn a les arrels de la cultura mediterrània i clàssica. Alhora, la presència del cubisme a Catalunya amb l’exposició a les Galeries Dalmau el 1912 és entesa com una renovació plàstica d’aquell inicial classicisme mediterrani.

L’any 1917 hi ha diversos fets que marquen el final d’una època: a nivell internacional, la Primera Guerra Mundial avança i esclata la Revolució Russa, a més d’esdevenir-se una gran crisi del govern espanyol.

A Catalunya té lloc la mort d’Enric Prat de la Riba, principal impulsor del programa cultural del Noucentisme. S’agreugen els conflictes socials i se succeeixen les vagues. Aquest és també l’any de la gran Exposició d’Art Francès, de la visita de Pablo Picasso amb els ballets russos amb motiu de l’estrena de Parade a Barcelona i de la publicació del manifest de Torres-García, Art-Evolució. D’altra banda, a causa de la Primera Guerra Mundial, Barcelona és plena d’artistes estrangers refugiats, molts dels quals són destacats avantguardistes.

Tots aquests factors provoquen que l’idealisme de l’atzavara i l’oreneta del Noucentisme s’esvaeixi, i un seguit de nous creadors s’articulin en noves agrupacions, com Els Evolucionistes o Els courbets, a la recerca d’una realitat nova.

L’obra que Pablo Picasso va crear al llarg de la seva estada a Barcelona el 1917 es trobava entre dos eixos: el classicisme i el tardocubisme. Algunes d’aquestes composicions van esdevenir un far per a un conjunt de pintors, entre els quals hi havia Josep de Togores, Joan Miró i Francesc Domingo.

L’altre gran escenari dels realisme(s) és París, el barri de Montparnasse, freqüentat per una sèrie de pintors catalans. Tots ells visiten Picasso, que els ajuda a obrir-se camí. Ens referim, entre d’altres, a Manuel Humbert, Pere Pruna i Francesc Domingo. Finalment, Salvador Dalí visita amb reverència Picasso el 1926 i les dones picassianes amb un toc de transgressió freudiana emergeixen en la seva obra.

Giorgio de Chirico i els artistes de la revista italiana Valori Plastici, els creadors de la pintura metafísica i de la realitat inquietant, van deixar una empremta ben evident en pintors de casa nostra com Salvador Dalí, el pioner a rebre aquest llegat. Dalí es va convertir amb un dels grans divulgadors de l’obra de De Chirico, juntament amb els surrealistes parisencs, que el van reinterpretar per mostrar la realitat interior. Àngel Planells i Joan Massanet van rebre la influència de la pintura metafísica a través de Dalí.

En aquests mateixos anys, diversos pintors elaboren obres amb l’estètica de la metafísica, el realisme màgic o la realitat fantasiosa, com Antoni Garcia Lamolla, Ángeles Santos Torroella o Ramon Calsina.

Mariona Seguranyes Bolaños (Figueres 1972) és historiadora de l’art, Doctora en humanitats, llicenciada en història de l’art i màster en especialització en gestió  de Patrimoni cultural. Porta una tasca d’investigació de l’art català entre els segles XIX i XX, contextualitzant-lo a nivell europeu. Especialment s’ha centrat en les relacions de Dalí amb l’Empordà i la seva família en els llibres La mirada persistent. Història de la pintura a Figueres (1892-1960) editat per l’Ajuntament de Figueres (2013) i Els Dalí de Figueres (2018), editat per Viena Edicions i Ajuntament de Figueres, sendes publicacions van lligades a les exposicions del Museu de l’Empordà que la mateixa autora ha comissariat. Ha estat curadora de diverses exposicions entre elles, “Evarist Vallès, creador empordanès d’espais metafísics” (2000), “El Dalí de Lacroix” (2004), “Francesc Gimeno i els paisatgistes del Montgrí” (2007), o “Cadaqués, univers d’artistes, de Meifrèn a Dalí, Fons del  Museu de Cadaqués” (2018), entre d’altres, que han donat fruit a sendes publicacions. Ha estat la curadora del llibre l’Atles Paisatgístic de les terres de Girona (2010), editat per la Diputació de Girona. És autora també d’altres llibres sobre art català com una Visió artística de l’Empordanet (2006) o Pintors a la porta d’entrada al cap de Creus (2015) També ha estat la comissària de l’exposició “Francesc Vayreda, de l’impressionisme al Noucentisme a Catalunya” el 2013, al Museu de la Garrotxa, Olot, que també es va veure a la Casa de Cultura de Girona, i que ha motivat l’exposició que presentem ara.

És membre de la junta dels Amics del Museu Dalí i de la junta de l’Institut d’Estudis Empordanesos, a més de membre de l’associació de l’ACCA, i de l’Associació de museòlegs de Catalunya. Publica articles de manera esporàdica al Setmanari de l’Alt Empordà, la Revista de Girona i el Mirador de les Arts.