“Aquesta exposició és una biografia narrada des dels records amb ombres i també amb molta llum”.
Adrià Gamero és professor i artista visual, i Alícia Vogel és il·lustradora i dissenyadora tèxtil. Tots dos estan graduats en Belles Arts.
Per a dos olotins què significa exposar per primera vegada a casa?
Adrià Gamero: ensenyar el teu treball a persones properes és una sensació diferent, és com si ens dirigíssim a algú molt concret.
Alícia Vogel: el contacte que havia tingut amb el públic olotí havia estat a través de la Fira del Dibuix de Sant Lluc, i aquest espai físic i temporal d’ara fa que els treballs adquireixin un nou significat.
Com definiríeu el vostre projecte “A land is a land is a land is a land”?
AG: és la manera d’explicar la relació que tenim amb el territori on hem nascut i crescut. Un lloc on pots experimentar l’escalf de la gent que estimes, però que també es pot convertir en hostil i sentir-te’n rebutjat.
AV: és un exercici arqueològic, memorístic, molt emocional, sincer, familiar i de retrobament, una espècie de biografia subjectiva narrada des dels records, amb ombres i també amb molta llum.
Quin tipus de peces s’hi poden trobar els visitants?
AG: totes les obres que presentem són inèdites i realitzades per a aquesta exposició. En el meu cas hi ha unes peces sobre fusta, amb una tècnica anomenada xilografia. També hi ha una peça més arriscada: una fotografia de gran format, amb uns objectes que van entre l’escultura i el disseny.
AV: les peces es mouen entre allò més tradicional, com la meva manta de dimensions considerables, i allò més conceptual, com la composició musical de la sala, el reclinatori, la coberteria no funcional, el neó, la motxilla i les pedres volcàniques.
Tot i la diversitat de la mostra quin diàleg s’estableix entre els diferents elements?
AG: hem fet la nostra interpretació del que volíem explicar, amb les nostres tècniques i el nostre estil propi, però ha passat una cosa molt bonica: en el moment de portar les peces a la sala de seguida han aparegut els vincles, tant formals com conceptuals, entre elles.
AV: totes les peces conversen entre si, i es complementen i se sumen a aquesta gran narrativa del trajecte, de les etapes viscudes a Olot, fora d’Olot i un altre cop a Olot; el fet de ser-hi, de marxar-ne i de tornar-hi.
Què us va fer treballar conjuntament? Ho havíeu fet en alguna ocasió?
AV: l’Adrià i jo vam coincidir en un projecte, a Tinta Invisible de Barcelona, però cadascú va realitzar les seves peces individualment i sense compartir el concepte ni el procés. Aquesta exposició ens ha permès treballar junts per primer cop, creant des de zero i partint del mateix concepte. Quan el Museu ens va fer la proposta segurament va ser perquè les nostres obres desprenien una sensibilitat comuna i era fàcil que convisquessin en un mateix espai.
Què heu tret de positiu d’aquest treball en comú i com creieu que això enriqueix el vostre projecte final?
AG: compartir en més o menys mesura aquestes històries que representem a l’exposició, i haver-les reviscut de manera conjunta, ha fet que la preparació hagi estat un exercici enorme de memòria, d’empatia mútua, de conèixer-nos més, de descobrir i d’entendre l’art que fem, com el fem, per què i per a què el fem. Per això les peces i l’exposició en general desprenen intensitat i sinceritat.
L’exposició va més enllà de les obres de la Sala 2 del Museu de la Garrotxa. Quines activitats complementàries s’han organitzat?
AG i AV: el 9 d’octubre es durà a terme Refugi o trinxera, una activitat en què amagarem quinze peces per diferents llocs emblemàtics del nucli urbà d’Olot. I el 20 de novembre nosaltres dos i en Job Ramos mantindrem una conversa per aprofundir en l’exposició.
