“La curiositat serà imprescindible per gaudir plenament de l’exposició”.
Fèlix Atmetlla va néixer el 24 de gener del 1962 a Blanes. És escultor i professor a l’Escola d’Art de Vic, i fins al 21 de març exposarà “multim” a la Sala Oberta 2 del Museu de la Garrotxa per reflexionar sobre el que és real i el que no a partir de la tècnica de la realitat augmentada.
Què és per a tu la realitat?
Per a mi és allò que no es pot abastar ni definir, tot el que va passant malgrat les nostres (pre)visions i (pre)ocupacions. I el que més em fascina és que la percepció que en tenim o la forma que li donem sempre depèn de la nostra actitud.
La societat on vivim és real o hi domina més la ficció?
La cobdícia i els efectes col·laterals que genera són la gran realitat que, contínuament, disfressem d’egoista ficció.
Com a ciutadans som conscients d’aquesta situació?
Sí, en som fins que ens creem una nova realitat a mida. Per descomptat, hi ha moltes i molt lloables excepcions.
Penses que ho podem combatre o que ens hi hem de resignar?
Crec que és més una qüestió d’acceptació que de resignació. Quan acceptes una situació és quan conscientment pots començar a lluitar per canviar-la. Una vegada vaig llegir que “no té cap transcendència el que jo pugui fer, però és important que ho faci”.
Parla’ns de “multim”. Què s’hi trobaran els visitants?
Es tracta d’una exposició clàssica en les formes, però molt actual en la presentació, tecnològicament parlant, que ens fa una pregunta molt clara: per què jo o per què a mi?
Amb quins elements has construït aquesta exposició?
Hi ha unes imatges en blanc i negre amb diferents formes. En mirar-les a través d’una tauleta o en descarregar l’aplicació de l’exposició al mòbil, hi apareixen uns conjunts escultòrics que s’integren amb l’entorn.
Què és el que t’interessa de la realitat augmentada?
M’agrada pensar-la com un filtre que et permet veure allò que és invisible als ulls i que pot establir relacions entre les formes i l’entorn que d’una altra manera no haurien estat possibles. I també és una tècnica que m’ha permès fer dues exposicions en una.
Hi havies treballat abans?
És un primer contacte amb una tècnica amb la qual m’estic “barallant” des del 2016, tot i que el projecte ve del 2014. Des d’aleshores m’he anat formant a partir de parlar amb molta gent i de cercar persones disposades a col·laborar-hi.
Han definit la teva exposició com “un repte per als sentits”. Hi estàs d’acord?
Tant de bo vagi més enllà dels sentits. En tot cas, la curiositat serà imprescindible per gaudir-ne plenament. És recomanable anar-hi amb disposició d’interactuar, jugar, reflexionar, mirar, escoltar i no poder tocar.
Creus que en el nostre dia a dia els usem prou, aquests sentits?
I tant! Vivim en una societat que els enalteix fins que se’ns adormen.
Fas incidència en el perill de l’aïllament i la no comunicació. T’espanta això?
Tant l’un com l’altra empetiteixen la visió que tenim del món. Actualment, amb les xarxes socials, els nostres ulls es multipliquen fins a l’infinit i ens ajuden a actuar com a unitat, però amb els “superpoders” que ens dona el fet de pertànyer a un co·lectiu. És allò que els experts anomenen smart mobs i que no deixa de ser un bri d’esperança.
Quins reptes tenim com a individus i també com a societat?
Explorar i utilitzar aquesta força, riquesa i energia que genera el grup.
Tens en ment algun altre projecte?
No ho sabria dir del cert, perquè els projectes són com les nuvolades, que comencen a aparèixer com una petita taca al cel per un canvi de temperatura, de pressió, de corrent d’aire… i de vegades creixen i d’altres no. Si ho fan no saps mai quina forma agafaran, ni si portaran pluja, vent, pedra, llamps o neu. I el més interessant, imprevisible i fascinant és qui es mullarà, qui la veurà passar o qui hi jugarà.