María Camila Sanjinés és artista plàstica i té un màster en artteràpia. És d’origen colombià però resideix a Olot, on ha estrenat la seva exposició “Fang. Identitats híbrides”.

Com va començar aquest projecte?

Durant la pandèmia jo era a Colòmbia i em van demanar de col·laborar en la cocreació d’una peça de ceràmica. Es va fer a Ráquira, que és un indret que té una llarga tradició ceramista, i per a mi va ser una doble alegria: era el poble on jo anava sovint de petita i, a banda, podia treballar amb el fang, amb el qual havia tingut algunes experiències. La seva manipulació requereix un gran coneixement tècnic i aprendre-ho bé et pot costar tota una vida. D’allà en van sorgir unes primeres peces, els pájaros, en honor a la piuladissa dels ocells, que durant el confinament se sentia més que mai.

Quins passos has anat seguint?

Més endavant l’espai cultural L’appartement 22 em va proposar fer una estada d’un mes a les muntanyes del Rif. Tot i no parlar ni àrab ni francès ni amazic, ben aviat les dones que van participar en aquella iniciativa i jo ens vam entendre: ens comunicàvem a través del material. D’aquelles trobades en van sortir un seguit de vasijas que eren com una mena de constel·lació, d’ecosistema. Per a mi les dones són com vasijas: allà on van carreguen dos elements bàsics, la llengua i la gastronomia, i els van transmetent.

I ara estàs fent la tercera part a Olot.

El meu procés migratori sempre ha girat entre Colòmbia i Catalunya, en concret a Barcelona i a Olot. Aquí de seguida vaig tenir la necessitat de saber més de les dones migrants, perquè jo m’hi identifico plenament, i el Consorci d’Acció Social de la Garrotxa va ser qui em va facilitar el contacte amb diverses persones. Els vaig voler oferir un espai acollidor, que fos flexible pel que fa a l’assistència i en el qual poguessin percebre que formaven part d’un grup.

El fang és igual arreu?

És ben diferent! A Ráquira era molt taronja, oxidat i arribava directament amb camions. Al Rif era tot molt més primitiu: l’havíem d’extreure a pic i pala, colar-lo, triturar-lo i barrejar-lo amb aigua; era molt més gruixut i d’una tonalitat més fosca. A Olot és més industrial i flexible. En realitat treballar amb cada tipus de fang és fer-ho amb el paisatge, amb la terra, amb la matèria viva.

Només hi participen dones al projecte?

Sí, em venia de gust proporcionar-los un espai exclusiu en què poguessin transmetre la seva percepció femenina del desarrelament, del buit, de l’esquerda, del no-lloc per haver hagut de deixar el seu país d’origen.

Com les paraules es converteixen en un objecte físic i palpable?

Vaig plantejar cada trobada com un estadi particular del recorregut. Primer els vaig fer reflexionar sobre l’herència rebuda de la seves iaies maternes, després vam parlar d’algun objecte significatiu per a cada una d’elles, seguidament van abordar el seu mapa de vida, és a dir, el seu present, i en últim lloc vam tractar el tema del dol, del sacrifici i també del plaer, entès aquest últim en un sentit ampli. Mentre elles conversaven i anaven manipulant el fang com a suport jo agafava notes i després em quedava al taller per elaborar les diverses obres que formen part de l’exposició. Aquí la col·laboració de l’Escola Municipal d’Expressió va ser molt important.

Quin és el missatge cabdal que vols transmetre?

Hem d’entendre que els éssers humans podem fer arrels a molts llocs, que no hem de triar entre la identitat que teníem abans i la d’ara, que podem habitar nous espais i sentir-nos-hi bé sense renunciar a res. No som elements sòlids, sinó líquids, i estem en hibridació i influència de manera constant.

Tindrà una quarta fase aquest projecte?

Tot plegat encara està molt a les beceroles, el meu objectiu seria fer una exposició acumulativa que recopilés el material de tot aquest llarg recorregut.