Martí Albesa és fotògraf i videògraf. El 2017 va cofundar l’Agència Talaia, per denunciar situacions injustes de diversos països. Ara presenta “Un mar de plàstic”, una exposició sobre les males condicions laborals i de vida dels treballadors de la fruita i la verdura a Almeria.
Al Plafó de juny vam publicar una entrevista que avui podeu llegir aquí.

D’on provenen els treballadors d’aquest mar de plàstic?

Dintre els hivernacles s’hi poden trobar persones procedents de molts llocs, però la majoria han migrat del continent africà. En el sector de la fruita i la verdura hi ha feina, i ells, que volen treballar, veuen en aquestes feines la possibilitat de millorar el present que tenien als seus països. Una altra cosa és que aquest desig esdevingui realitat, i a quin preu.

Què se’ls promet per convèncer-los a anar fins allà?

Evidentment que encara existeix la imatge idíl·lica d’Europa, però les persones que han migrat també tenen telèfons mòbils i maneres de comunicar-se amb el seu país d’origen. Per tant saben força bé la realitat. Fem-nos la pregunta al revés: com ha de viure algú per marxar de casa, embarcar-se en una pastera amb poques perspectives d’èxit i treballar a canvi d’unes condicions inhumanes?

Què es troben realment?

Una Europa racista en tots els sentits. Per una banda, se’ls rebutja i se’ls maltracta. Per una altra banda, es fan servir com a mà d’obra barata, i com que molts viuen amb amenaça de ser expulsats no es queixaran. I, mentrestant, l’Estat espanyol i tot Europa s’ho miren. Més aviat diria que en fan negoci. Espanya fa molts diners exportant tones de fruita i verdura a Europa; n’és una part interessada. I Europa és experta a denigrar les persones migrades: les fa servir per enriquir-se i com a moneda de canvi en qüestions de geopolítica.

Com a consumidors creus que tenim consciència d’aquesta situació?

En general molt poca. El món en què vivim està dissenyat d’una manera concreta i per a una gent concreta. Tot i que s’ha de reconèixer qu cada vegada hi ha més iniciatives que entenen que un consum responsable i conscient és un gran punt de partida per canviar moltes coses. Segurament és injust dir que en som responsables, d’aquesta situació, però no ens enganyem: en som còmplices. I, si assumim això, hi hem de fer alguna cosa, no?

En quin moment decideixes que cal fer una denúncia del que està passant a Almeria?

Amb la Sara Montesinos vam engegar l’Agència Talaia per fer un periodisme més just i respectuós. Sempre hem intentat donar a conèixer aquelles situacions que envolten les rutes migratòries i les fronteres d’Europa, i quan ens vam topar amb la realitat del mar de plàstic, de seguida vam veure que ho havíem de fer sortir a la llum. A molts supermercats es venen tomates d’Almeria, per exemple, i així es pot incidir en el tema de manera més entenedora. Penso que la fotografia no canvia el món, això ho fan les persones, però si les imatges poden servir de palanca, sempre val la pena explicar la realitat.

Us vau trobar amb dificultats per dur a terme la vostra feina?

Sempre n’hi ha, de dificultats, sobretot perquè quan vas a aquests llocs evidencies el teu privilegi encara que ho intentis portar bé. Al final, tu marxaràs, i això ho sap tothom. És molt normal que aquest fet pugui ser un impediment. Ara bé, l’obstacle més gran ha estat de l’altra banda de la moneda, dels que s’enriqueixen amb tot plegat o que hi tenen interessos.

Hi ha alguna situació que t’hagi impactat retratar de manera especial?

M’ha impactat veure i saber que tot això passa. Veure arribar persones rescatades d’una pastera al mig del mar, veure com la policia les maltracta, veure com un adolescent s’amaga sota un camió per creuar una frontera, veure la tanca de Melilla, veure com la gent és obligada a viure sota plàstic… Veure tot això i ser-ne conscient és el que impacta, fotografiar-ho és una altra cosa.