El Plafó del mes de febrer dedica l’entrevista a parlar de Mònica Piera, doctora en Història de l’Art i comissària de l’exposició que el mes que ve el Museu de la Garrotxa acollirà sobre el mestre fuster olotí Joan Llor.

Com definiries Joan Llor com a artista?

Era el típic artesà de la segona meitat del segle XVIII i formava part d’una nissaga de fusters d’Olot. El 1772 va aconseguir el títol de mestre fuster i es guanyava la vida fent tot tipus de feines: treballs per a la construcció, retaules, taxacions i mobles. Sabem que era una persona emprenedora, curosa, metòdica i orgullosa.

L’orgull de què parles té a veure amb la signatura que va fer en un moble?

Amb només vint-i-dos anys va signar un moble, en concret un lligador, que era una peça molt exuberant. Tot i que va amagar força la signatura l’important és que va gosar posar-la quan això no era gens comú, i aquest fet ja demostra el seu amor propi i la seva creativitat. Gràcies a aquesta rúbrica se li han pogut atribuir una sèrie de mobles, catorze en total, i també s’ha aconseguit més informació de la seva família i de la feina que feia. Una altra de les pistes que ens confirma la seva autoria són les marques de construcció que deixava a l’interior dels mobles.

En quin sentit era considerat un emprenedor?

Amb un equip de la Universitat de Barcelona vam analitzar el lligador que comentava abans perquè estava decorat amb una tècnica molt original, i vam saber que es tractava d’una amalgama de mercuri i d’es[1]tany amb què aconseguia un color de plata molt brillant. Devia ser el gran èxit del seu taller! Era molt bo tallant les fustes per fer lluir les vetes i per crear contrastos de colors, i, en ocasions, també incloïa detalls de talla daurada, tot amb la finalitat d’oferir els millors productes a la clientela.

Amb quins tipus de fusta solia treballar?

Utilitzava la noguera per als exteriors i les fustes de ribera (poll i alba), de creixement ràpid i poc pesades, per als interiors. Naturalment totes són espècies que provenen del territori.

“LLOR ERA UNA PERSONA EMPRENEDORA, CUROSA, METÒDICA I ORGULLOSA, QUE RESPECTAVA EL MATERIAL I EL SABIA CONSERVAR I RESTAURAR”

Quins eren els encàrrecs més habituals que rebia?

La clientela era de la Garrotxa o, en algun cas, de les comarques properes, i acostumava a servir els mobles de més demanda i prestigi a l’època: calaixeres (començaven a substituir les caixes per desar-hi la roba i formava part del dot dels casaments), escriptoris (els coneguts actualment com a canteranos), armaris guarda-robes (a la Garrotxa encara se’n conserven molts) i lliga[1]dors (on es guardaven les joies i on les dones es pentinaven i s’empolainaven).

Joan Llor era del parer de reutilitzar materials abans que generar-ne de nous.

Només a partir del segle XX ens hem dedicat a llençar; abans tot s’aprofitava. Joan Llor respectava el material, el sabia conservar i restaurar, i sempre buscava maneres per estalviar temps: feia servir plantilles tant per repetir estructures de mobles com la decoració. I és que tenir clients benestants no estava renyit amb treure el màxim profit a la seva creativitat.

Com està essent la tasca de restauració dels seus mobles?

Els mobles del segle XVIII són molt agraïts a l’hora de restaurar-los. Les fustes són de qualitat, estan ben seques i responen molt bé. Malauradament, l’embotit “de plata” no es pot recuperar, ja que el mercuri s’ha evaporat i l’estany s’ha rovellat. Tot i així el resultat és igualment interessant.

Què és el que ens espera a l’exposició que podrem veure el proper març?

Es presenta la figura de Joan Llor com un artesà d’Olot que va ser capaç de traçar un camí propi i diferenciar-se, i ho fa amb ingredients senzills: a partir de la innovació, el bon treball i mètode, i la col·laboració amb altres. I també ens de[1]mostra que després de dos-cents cinquanta anys aquestes petites meravelles segueixen en ús, perquè els propietaris, la majoria particulars, els han sabut donar vida.