En Ramon Bassols ha treballat d’electricista, una feina que des de fa trenta anys també ha compaginat amb la seva gran afició: fer pessebres.
Des de quan fas pessebres i què és el que et va engrescar a posar-t’hi?
Vaig quedar meravellat amb la Mostra Internacional de Pessebres d’Olot del 1992 i vaig anar a parlar amb en Josep Traité, que és qui portava tot el tema dels pessebres a la ciutat, per fer-li saber que jo també en volia fer un pel meu compte. Vaig presentar-lo el 1995 i em vaig documentar molt perquè em sortissin bé tots els elements que hi havia. La recompensa va ser realment bona: primer premi de vot popular i segon premi artístic. Des de llavors ja no he pogut parar de fer-ne.
Quins coneixements creus que s’han de tenir?
Per fer un diorama, que és un pessebre en una caixa i en format 3D, has de dominar una mica diferents arts: el dibuix, la perspectiva, la pintura, la il·luminació, l’escultura… Jo havia anat a classes a l’Escola de Belles Arts i amb en Lluís Carbonell pare per perfeccionar les diverses tècniques, però soc del parer que l’essència artística ja t’ha de venir de fàbrica, que el cop de llapis l’has de dur a dins.
Com definiries el teu estil?
He de reconèixer que soc molt clàssic, i és que m’agraden les coses pròpies de la nostra terra: les cases de pagès, les cabanyes, els arbres… En el moment de fer els pessebres soc molt meticulós i tot el que hi apareix està cuidat al màxim. No es tracta només de fer finestres o parets, sinó que incloguin persianes, teules, alguna fins i tot de trencada, canals mal posades, una mica de verdet… Penso que tots aquests detalls són els que li donen vida. Sí que m’he atrevit a incorporar la fibra òptica en alguns pessebres, però per molt que un àngel hi surti il·luminat, la base continua essent molt clàssica i em tempta més la llum tènue i el joc d’ombres. Els moderns, sincerament, no em diuen gaire res.
En quin moment decideixes crear la marca Pessebres d’Olot?
Com que jo a la botiga que tenia ja hi venia elements del pessebre, em vaig engrescar a fer aquesta marca i a registrar-la. Rebia comandes de tot Espanya, però com es tractava de complements —una font, un foc, un paller, etc.—, entre el temps que hi dedicava per fer-ho i el cost dels enviaments, el preu final tampoc no em sortia tant a compte. Quan em vaig jubilar i vaig tancar la botiga també vaig deixar estar el tema de la marca.
Has rebut consells o formació d’altres persones que també es dediquen a fer pessebres?
Més que rebre’n, n’he donat jo, de consells i de formació. Durant un temps, juntament amb en Josep Traité i en Modest Fluvià, vaig fer classes a l’Escola Pessebrista, al carrer de Fontanella, les tardes dels dissabtes de setembre, octubre i novembre. M’agradava explicar la meva tècnica als nens que venien, que es basava a usar el porexpan, i que defugia de la que feien la majoria, amb guix, fusta i pasta de sant, entre altres coses.
Quines característiques tenen els que has presentat enguany?
Aquest any, a Can Trincheria, hi ha nou pessebres meus. Des del primer, del 1995, fins al de l’actualitat. El que vaig tenir molt clar des del principi és que cada un d’ells havia de representar un moment diferent: el naixement, la fugida d’Egipte, l’anunciament dels pastors, la recerca d’hostatge… Alguns ja s’havien vist, i fins i tot havien estat premiats i exposats a altres llocs, com Girona, Banyoles o Tavèrnoles.
També en fas per a particulars?
Sí, hi ha gent que me n’encarrega, amb alguna directriu específica o bé em deixa total llibertat. Un dels que vaig fer és un diorama de mossèn Cinto Verdaguer, a dalt de la Mare de Déu del Mont, on se’l veu al davant d’una finestra, amb el Canigó de fons, escrivint el seu conegut poema.
