Als vençuts

Mitjançant un decret signat el 7 de novembre d’aquell mateix any, l’alcalde d’Olot va nomenar una comissió cívica, amb l’encàrrec de proposar el lloc on ubicar el monument, l’autor o autora i vetllar perquè el projecte final tingués els elements d’idoneïtat, respecte a la memòria dels nostres avantpassats i exemplaritat per a tots els ciutadans, especialment per als més joves.

La comissió, presidida pel regidor de Cultura, Josep M. Fargas, es va constituir el 10 de desembre de 2002. En formaven part Sigrid Werning –que el juny d’aquell any havia publicat l’article que resumia la intencionalitat que havia de tenir el momument–, Joan Barnadas, Marta Mallarach, Antoni Mayans, Montse Planella i Jordi Pujiula. En aquesta primera sessió, es va debatre a qui havia d’anar dedicat el monument i es va arribar a la conclusió que els destinataris no havien d’ésser únicament els defensors de la legitimitat republicana, sinó les víctimes, en un sentit ampli, que la ruptura d’aquesta legitimitat i la posterior dictadura van ocasionar.

En la segona reunió, el 17 de desembre de 2002, la comissió va prendre l’acord d’emplaçar el monument en l’espai de confluència entre les fonts de Sant Roc i el camí de la Teularia, per les considerables dimensions de la zona, la centralitat que aquest sector pot adquirir en el futur en connectar les fonts de Sant Roc amb el Parc Nou, l’oportunitat de coincidir en una zona objecte d’urbanització i els antecedents històrics del lloc (les fonts de Sant Roc eren el lloc tradicional de les celebracions republicanes). En aquesta mateixa sessió, la comissió també va decidir encarregar sengles avantprojectes als artistes Claudi Casanovas, Xavier Moliner i Àlex Nogué.

Transcorregut el termini per elaborar les propostes, els autors van presentarles davant la comissió. En la reunió del 14 de març de 2003, la comissió va escollir el projecte Als Vençuts, de Claudi Casanovas. El projecte guanyador va ser exposat públicament durant els mesos d’abril i maig d’aquest any al vestíbul de Can Trincheria, seu de l’Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot, i la memòria explicativa que l’acompanyava va ser publicada en el butlletí municipal de cultura El Cartipàs del Plafó.

Finalment, el memorial s’inaugura el 25 de juny de 2006, integrat en la zona recentment urbanitzada sota la direcció de l’arquitecte Xavier  Canosa.

Notes preliminars de Claudi Casanovas (2003)

El tema de l’escultura és invitar l’espectador a participar en el memorial de la mort i el sofriment dels vençuts. En un primer moment, l’impuls bàsic va ser dir-me que recordar és desenterrar. Volia fer emergir, rotund, el record de tant sofriment; volia il·luminar la foscor, passar de l’espai tancat a l’obert. Però, com es pot airejar, il·luminar, desenterrar i recordar-ho tot, sense trair-ho? Sempre ens queda inexpressat el que és essencial. Com podem acostar-nos-hi respectuosament?

Així sorgí el segon impuls, que va ser dir-me que podíem recordar, entrant nosaltres al panteó, a la cripta o a la caverna de l’angoixa, per sentir com l’espai es comprimeix amb la por, sentir l’opressió i quedar-nos-hi fins a la saturació. Però, com podem pretendre comparar-nos ni per un instant amb els morts i els sofriments reals? Com podem pretendre abolir la distància que ens en separa?

I així sorgí el darrer impuls: reconèixer que, en realitat, hi haurà sempre una distància infranquejable, que hi ha la intimitat del sofriment i la desolació, i que té el seu propi espai. Nosaltres, visitants, només podem –si així ho escollim– donar-hi voltes des de fora i espiar-ne fragments, mai entrar-hi.

És un espai en penombra, a mig camí entre el sòl i el subsòl, és on –hem de creure– l’angoixa i la desolació dels vençuts s’han fos amb el seu propi altar.

Notes de Claudi Casanovas (2006)

És clar que el més important, després de l’elaboració del projecte inicial, no ha estat tant la complicada execució de l’enorme bloc ceràmic, sinó el repte de la seva posterior “negació a la mirada”. Negació a la mirada d’aquest enorme bloc ceràmic tan perdurable i, tanmateix, tan fràgil, mitjantçant l’ocultament, a escala arquitectònica pública, dins l’urna de ciment. Ocultament que genera, per contrapartida, l’obertura a la mirada en les quatre espieres verticals. Perquè sense la mirada sols hi hauria l’espai –cova, cripta– propi a la mort… Obrint cautelosament l’espai a la mirada, protegint-lo, però, de la inherent maculació de mirar, l’obrim a la vida. La cova-cripta passa a ser refugi-matriu. La consciència i els records hi són possibles.