Neus Roca Cambras és arquitecta, viu i treballa a Olot, i ha estat la comissària de la proposta “Repensem Olot de la mà dels infants”, que es pot veure a la Sala Oberta 3 del Museu de la Garrotxa.
En quin moment, com a arquitecta, consideres necessari donar veu als infants?
Sempre m’ha agradat escoltar què tenen a dir els més petits, i l’oportunitat de vincular-ho a la meva professió va sorgir en els anys que vaig formar part de la junta de Girona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, des d’on vam impulsar dos projectes que tenien com a objectiu introduir en els programes educatius la mirada sobre l’entorn, la ciutat i els espais: Arquitectura a les aules i Arquiescola. Ambdós formen part de la Guia de recursos educatius de l’Àrea de Cultura i Educació de l’Ajuntament d’Olot.
Quin procés previ has fet amb tots ells?
Primer els passava un vídeo a l’aula i els donava l’encàrrec de fixar-se en el camí que feien de casa a l’escola: a quins llocs els agradava parar, jugar, passar… i a quins no. També els demanava que miressin amunt, cap als edificis, i lluny, fins a les muntanyes, i que oloressin, toquessin, escoltessin i tinguessin en compte les persones que es trobaven. Llavors la meva feina era escoltar-los al voltant d’un gran plànol de la ciutat d’Olot, com el que es pot veure al Museu, on podien anar assenyalant els seus camins i tot el que sentien en passar-hi. A banda van fer dibuixos (més de tres-cents) i van escriure frases que els complementaven.
Un cop a la sala es pot continuar interaccionant amb l’exposició, no?
Sí, la Sala Oberta 3 interpel·la els visitants perquè facin el mateix exercici que han fet els infants de les escoles d’Olot. Se’ls proposa pensar un recorregut que facin habitualment per la ciutat i mesurar-lo sobre el plànol. Després se’ls demana triar un espai d’aquest recorregut que els faci sentir felicitat, tranquil·litat o seguretat, localitzar-lo al plànol i marcar-lo amb un gomet, per sumar la seva mirada a les altres que ja hi han participat. Finalment se’ls anima a deixar anar la imaginació proposant el seu carrer ideal.
En el seu camí de casa a l’escola, i viceversa, en què es fixen que potser ens passa per alt als adults?
Es fixen en tot: els edificis, el sol entre les fulles dels arbres, les mirades i les paraules de les persones amb qui es creuen, les olors, els aparadors de botigues, bars, cafeteries… Parlen molt sobre la ciutat i l’ús que en fan, però també sobre comportaments que tenen a veure amb el civisme o amb el sentiment de pertinença que tenen en arribar a l’escola o al seu barri i la seguretat que això els fa sentir.
Què t’ha sorprès més?
Han estat moltes coses, però el que m’agradaria destacar és la capacitat que tenen els infants de mirar d’una manera autèntica, poc o gens influenciada per “les males arts de la vida” (la pressa, la feina, l’economia, la competència…) i que, en canvi, sí que condicionen la mirada dels adults.
Teniu pensat repetir-ho aquí o replicar-ho a altres ciutats?
Només ens cal l’oportunitat, i tant jo com el Col·legi d’Arquitectes estic segura que ens hi sumaríem. He acabat totalment convençuda que la mirada dels infants és un regal cap a la ciutat i cap a la gent que la vivim cada dia. Espero que els adults no ens cansem mai de preguntar, d’escoltar i de donar espai als nens perquè puguin parlar, perquè aquí és on hi ha el futur.
Arquitectònicament, les ciutats pensen prou en els infants quan es dissenyen?
El que cal és seguir caminant cap als processos que permeten pensar les ciutats amb les persones, i, dins d’aquest concepte, treballar amb els infants i joves és imprescindible, ja que els documents que planifiquen les ciutats són documents que pensen en un futur, a deu, quinze i vint anys, i, per tant, planifiquen la seva ciutat.
