Teresa Gancedo

La Fundació Vayreda inaugura el cicle Verònica. Dones visionàries amb una exposició dedicada a Teresa Gancedo (Tejedo del Sil, Lleó, 1937), una de les pintores més singulars de l’escena artística espanyola. L’artista construeix un univers íntim i poètic on els objectes quotidians esdevenen símbols carregats de memòria, espiritualitat i misteri.

La mostra proposa una immersió en la seva manera de mirar: una pintura pausada, contemplativa, que combina realitat i record, i que transforma allò diminut en revelació. L’exposició recull obres de petit format, plenes de detalls subtils i d’una atmosfera gairebé litúrgica, hereva de mestres com Vermeer o Fra Angelico.

En entrar a l’estudi de Teresa Gancedo (Tejedo del Sil, Lleó, 1937) —havíem acordat revisar les obres que integrarien la primera exposició del cicle Verònica. Dones visionàries—, percebo una atmosfera filtrada i un temps alentit, semblant, potser, al que subjau a l’interior d’un temple en què la nostra presència esdevé evanescent, ingràvida fins i tot. La llum tamisada —i lleugerament obliqua per l’estació de tardor— es diposita discretament sobre un cúmul d’objectes que reposen damunt una gran taula central. Són trasts de tota mena: boles i formes de sabata de fusta, papers de tot tipus, fotografies retallades, llapis, retoladors, tisores… que, en el decurs dels dies, acaben il·luminant les seves pintures.

“[…] Generalment —assevera—, veig un objecte i no el veig com una cosa normal; sempre penso en la persona que tenia aquell objecte, per què el tenia, per què el va guardar. M’agraden els
objectes que han tingut una vida, és a dir, que van pertànyer a una persona que també tenia uns sentiments… Per tant, aquests objectes estan dotats d’un valor especial […].”
L’obra de Teresa Gancedo s’alça com un territori liminar onla pintura esdevé no tan sols un gest, sinó la revelació d’una recerca constant.

Davant el murmuri esdevingut dels corrents dominants, Gancedo ha construït un refugi perceptiu on cada forma adquireix la gravetat d’un símbol que, emplaçat en el paisatge
pictòric, assumeix una intenció poètica. La seva obra, més que contemplar-se, demana ser “auscultada”, perquè només en el seu batec, en l’impuls incessant de la seva palpitació,
serem capaços de sentir-ne la veritable naturalesa. “He après —afirma— a escoltar el silenci dels objectes; allí hi trobo la infinitud que s’oculta en allò diminut.” Per això, l’artista diposita
sobre la superfície pictòrica un paisatge d’afeccions íntimes, d’analogies capaces de revelar la lleugeresa d’un altre món; un lloc situat en un llindar entre la realitat i la ficció i que sembla
travessar —i sacsejar— el més profund del nostre ésser. Com, si no, es pot comprendre l’esverament que la seva obra suscita? Teresa Gancedo pertany a una genealogia singular de creadores
que han convertit la pintura en una forma de coneixement, en un espai de revelació on el visible, l’espiritual i l’eteri es fonen sense dissonàncies. La seva trajectòria, al llarg de més de
cinc dècades, ha construït un univers de senyals mínims i de tensions delicades, que, en ser convocats sobre la superfície pictòrica, es transformen en presències dotades d’una
profunditat inusitada. Apropar-se a la seva obra implica endinsar-se en una manera particular d’habitar el món, un espai on la percepció no és un acte instantani, sinó un exercici d’escolta, contemplació i silenci. Als llenços de Gancedo, la imatge no se’ns revela a través dels designis de la raó, ni tan sols per la voluntat capriciosa del gest experimentat; la seva gènesi es troba en aquell indret recòndit —a mig camí entre el somni i la vetlla— del record.

No debades, la pintura de l’artista clama —i reclama— un temps serè de contemplació, una mirada atenta capaç de desvelar les correspondències i les analogies que aquest univers seu abraça.

Un procés pausat que evidencia i manifesta un posicionament ètic i de resistència davant la fluïdesa i la immediatesa del nostre món convuls. Així, en la seva pintura, els objectes i els elements
que l’habiten —símbols de diversa índole— emergeixen a la superfície envoltada d’un estrany halo del qual brolla una clara i bella intenció poètica. Una poètica, com dèiem, que
s’alimenta d’atributs que, pertanyent o no al món sensible, ens situen en una dimensió desconeguda de la qual difícilment podem escapar, perquè en ella, en els seus paisatges animats,
descobrim una al·legoria etèria del món terrenal. Un univers que conté infinites concomitàncies amb aquells altres pintors que, com Vermeer de Delft, Fra Angelico o Van Eyck, van despertar en la seva etapa de formació una admiració profunda. Al respecte, ha comentat en diverses ocasions el seu interès per les obres de petit format, afectació que probablement va cultivar en aquelles ermites solitàries de la vall del Bierzo, el paisatge privilegiat de la seva infantesa, al qual no en va retorna una vegada i una altra amb el pensament, potser amb l’únic propòsit de retenir l’instant viscut. L’obra de Teresa Gancedo se sosté, així, en una voluntat profunda de comprendre i de transformar la realitat a través de la intuïció. Com ella mateixa afirma, la seva pràctica és “un
esforç tremend per afermar la realitat… passar-la pel sedàs de les meves experiències, records i part inconscient del meu ésser”. Des d’aquesta fusió entre allò extern i allò íntim, la seva
pintura aspira a “constatar una realitat que ha estat, és o pot arribar a estar en aquest nostre món”. Trobar-la és, sens dubte, el nostre primer propòsit.

Natàlia Chocarro
Comissària