Magda Bolumar

La Fundació Vayreda acull aquesta primavera una nova proposta del cicle Verònica. Dones visionàries, dedicada a la figura de Magda Bolumar (Caldes d’Estrac, 1936), una artista essencial per entendre la renovació de l’art català de la segona meitat del segle XX.

La mostra proposa un recorregut per la seva trajectòria artística a través de pintures, dibuixos i xarpelleres, en què la matèria esdevé protagonista i es transforma en un espai de tensió, equilibri i vibració. El seu llenguatge plàstic, profundament intuïtiu, parteix d’una mirada gairebé còsmica que connecta forma, gest i energia, i que convida a explorar relacions invisibles entre els elements de l’obra.

Les seves peces despleguen un univers de ritmes subtils i estructures internes, on cada línia i cada textura dialoguen en silenci. La xarpellera, amb la seva força material, esdevé superfície viva: concentra temps, gest i memòria, i convida a una contemplació lenta i atenta.

Inclosa dins el cicle Verònica. Dones visionàries, l’exposició reivindica una veu singular i convida el visitant a endinsar-se en una experiència sensorial, on la mirada es perd i es retroba en la vibració íntima de les formes.

ACTIVITAT COMPLEMENTÀRIA A L’EXPOSICIÓ

El llenguatge ocult: art i simbologia en diàleg
Dissabte, 30 de maig, a les 12 h
Conversa entre Antoni Bou, president de la Fundació Artium Artis i Gran Mestre del Gran Orient de Catalunya, i Natàlia Chocarro, comissària de la mostra dedicada a Magda Bolumar, en el marc del cicle Verònica. Dones visionàries.

Des de temps immemorials, l’ésser humà ha alçat la mirada per buscar respostes als enigmes que teixeixen l’existència. Aquest gest, tan simple com radical, obre un espai d’inquietud i de  descoberta. Allò desconegut impulsa la mirada a explorar noves formes i relacions, i cada resposta es converteix en llindar cap a un altre descobriment. És en aquest moviment constant que la mirada s’endinsa i es troba, a cada instant, amb la seva pròpia recerca.

Sobre el mantell del cel, els estels apareixen com presències que articulen distàncies i dibuixen camins de llum, establint ritmes subtils que guien la mirada d’un punt a l’altre. Mentre aquests camins es despleguen, l’espai mateix s’ordena en un entramat delicat, ple de correspondències que ressonen entre si. En aquest ordre latent, la nit transforma l’aire en un teixit de llum i de temps, on el que som i el que la imaginació projecta s’entrellacen amb harmonia. I en aquest entramat de presències i llum, els estels dibuixen melodies que conviden a la contemplació i teixeixen un paisatge de vibracions on la complexitat de l’existència es fa tangible i la presència irradia amb plenitud.

A la celístia lunar de Caldes d’Estrac, Magda Bolumar va percebre, en la seva infantesa, un ordre latent, subtilment revelat amb obstinació refinada.

Les distàncies, les vibracions i els silencis entre els estels suggereixen una organització feta de tensions equilibrades, i aquesta harmonia interior es reflecteix en la manera com la forma es desplega. Els contorns deixen de ser línies aïllades i comencen a establir relacions sostingudes entre forces que es responen mútuament, de manera que cada element troba el seu lloc dins la
cartografia invisible de l’espai, com si tot s’arrangés segons una lògica secreta que només la mirada es capaç de desxifrar.

Quan aquesta estructura es trasllada a la matèria, conserva la seva energia continguda. Pintures, dibuixos i xarpelleres reprenen el principi d’aquell ordre celeste. La superfície es converteix en camp d’acció: nusos que concentren tensió, incisions que obre respirs, modulacions cromàtiques que estableixen pulsacions internes. Cada gest s’inscriu dins una estructura que el sosté i el fa ressonar, i configura un equilibri subtil que manté l’obra vibrant.

La xarpellera accentua aquesta consciència material. Els fils s’entrellacen, els pigments sedimenten i construeixen profunditat, i la trama custodia la memòria de la mà que l’ha modelada. Tot
resta comprès en els estrats en els quals s’acumulen ara el temps i l’energia. Davant d’aquesta inusitada densitat, la contemplació esdevé diàleg amb la matèria, amb la història que conté i amb la
força que la sosté.

Inserida en la renovació artística catalana de la segona meitat del segle XX, Magda Bolumar (Caldes d’Estrac, 1936) participa d’un context d’experimentació sostinguda. Al voltant del Club 49, l’obra és projectada com a procés i com a estructura oberta. En aquesta atmosfera, la seva recerca hi adquireix una coherència pròpia. La proximitat amb l’escultor Moisès Villèlia —company de vida— revela afinitats profundes: una atenció gairebé musical a la distribució de forces i la concepció de l’obra com a camp energètic en equilibri constant.

Magda Bolumar ocupa un lloc singular dins l’art català. La seva pràctica combina xarpelleres, pintures i dibuixos per construir un llenguatge on matèria i forma s’articulen en relacions de
tensió i d’equilibri. Cada peça genera ritmes interns i ordres invisibles que només es revelen quan la mirada s’hi implica. Intuïció i rigor dialoguen constantment; cos, línia i memòria del
gest convergeixen, i la seva veu emergeix com una de les més originals i rellevants de la seva generació.

Malgrat que la història de l’art ha eclipsat moltes dones artistes, la seva obra reapareix amb força renovada. La modernitat que conté prové d’una coherència sostinguda i profunda. Cada traç preserva la memòria d’aquella mirada iniciàtica cap al cel. Cada superfície estableix correspondència entre immensitat i concentració, entre expansió i precisió, i cada gest té temps i intensitat.

En el marc de Verònica. Dones visionàries, aquesta obra adquireix una ressonància particular. El vel, com a superfície que conté i revela alhora, expressa la imatge com a esdeveniment obert.
Contemplar les peces de Bolumar implica un desplaçament subtil: la mirada s’endinsa en la trama, el pensament es desplaça i el temps s’alenteix fins a revelar-se.

La imatge, tal com assenyala Didi-Huberman, és moviment que convoca cos i temps. A l’obra de Bolumar, aquest moviment adopta la textura de la xarpellera, la intensitat del traç i la vibració continguda del nus. Recórrer les tensions i establir-ne vincles és participar d’una expansió silenciosa que manté la mirada oberta. Cada gest, cada línia i cada fil adquireixen vida pròpia tot dibuixant una cosmogonia, i conviden a contemplar l’infinit dins la concreció de la matèria.

Natàlia Chocarro
Comissària