Dos cossos abrigats amb pells d’animals caminen, cauen, s’arrosseguen, es rebolquen… L’un sobre l’altre. Cap per avall. El moviment és feixuc, carnal. Tot plegat té una certa animalitat. I avancen a molt poc a poc. Els espectadors els segueixen de ben a prop. Els dos cossos estan tan i tan junts que fins i tot costa apreciar-ne els contorns. Els límits entre allò humà i allò animal es tornen difusos. Es dilueix la noció de gènere. El duo (i el públic) migren lentament. Es relacionen amb l’entorn. Tot i que des d’un lloc nou, amb una mirada inèdita. Algunes coses es veuen força diferents. Transhumance és un periple coreografiat i contemplatiu a través d’espais públics o patrimonials, entorns naturals o urbans, erms industrials o museus. Una peça inspirada en un imaginari meravellós, fantàstic, a estones inquietant…
