Maria de Lluc Serra és doctora en Història de l’Art i comissària de l’exposició “Soroll de telers, soroll de diners”, que es pot  veure a la Sala Oberta del Museu de la Garrotxa.

Què hi podran trobar els visitants en aquesta exposició?

Els visitants hi trobaran explicats (molt resumits!) quatre segles d’història del tèxtil a Olot. En un primer àmbit, els textos són el fil conductor amb objectes que els donen sentit. En un segon àmbit, els protagonistes són les persones, amb testimonis gravats i amb peces de creació pròpia que ens han deixat.

Quan es tenen les primeres notícies del tèxtil a Olot?

Segons els historiadors, a partir del segle XIII ja s’exportava llana i es parla de la feina dels paraires, que eren els que treballaven aquest material. Al segle XVI també s’esmenta el cànem. Però el moment clau es viu amb l’arribada del cotó, el 1774.

Amb el cotó, doncs, es comença a mecanitzar el procés de producció?

Exacte, i també amb els telers que venien de la zona del Llenguadoc. Progressivament els telers es van anar mecanitzant i, a partir del 1880, encara ho van fer més, ja que s’usava la força hidràulica del riu Fluvià per fer funcionar la maquinària.

Què va suposar per a la ciutat el pas del treball artesanal a l’industrial?

D’entrada la mecanització del treball va ser un problema. Les màquines van anar guanyant terreny a la feina artesanal i molta gent es va quedar sense feina. D’altra banda, a inicis del segle XIX, la industrialització va fer que els tallers, que fins llavors eren en cases particulars, se substituissin per fàbriques que s’anaven construïnt, amb els canvis que això va implicar urbanísticament.  Les onades migratòries de mitjans dels anys cinquanta van produir un augment demogràfic general que va anar acompanyat d’un clar creixement industrial.

Qui treballava a les indústries tèxtils?

Principalment dones. A la dècada dels anys seixanta a Olot hi havia més de 91 indústries tèxtils que donaven feina a unes 5.000 persones, de les quals la majoria eren dones. L’ofici de filadora, per exemple, era exclusivament femení. Naturalment, també hi havia homes que feien anar els telers perquè calia força física (fent servir mans, peus, genolls i fins i tot el cap). I, malauradament, també hi havia molts nens que van haver de treballar molt abans del que tocaria.

Quins productes es feien? N’hi havia cap que destaqués especialment?

Es feien mitges, draps, indianes més endavant… Però, històricament, Olot ha destacat sempre per la producció de barretines. Es diu que el 1777 se’n feien cent dotzenes al dia! Es venien a Catalunya i també s’exportaven al Rosselló, al Conflent, al Vallespir i de manera més esporàdica a Marsella i a Nàpols.

Quins grans sotracs ha patit el sector?

D’entrada, les guerres (Guerra Gran contra França, guerres carlines…). La inexistència d’una bona xarxa de comunicacions (fins que no va arribar el tren i l’electricitat) o els conflictes entre patrons i obrers van ser altres problemàtiques. Més tard, la liberalització de l’economia i la impossibilitat de poder competir amb grans mercats com la Xina, Turquia… El tèxtil és un sector que ha patit molts alts i baixos al llarg de la història.

Quin estat de salut té en el present i quin futur li augures?

Encara que són temps difícils, voldria ser optimista. És cert que ja no hi ha, ni de lluny, l’activitat que hi havia. Però, malgrat tot, queden algunes empreses de gènere de punt, artesans que ensenyen l’ofici a gent jove perquè el continuïi, un cicle formatiu en Confecció i Moda a l’INS Garrotxa que és únic a Girona… i gent jove amb empenta que són dissenyadors, modistes, patronistes o sastres i que des del seu taller creen i ensenyen. Gràcies a tots ells, i malgrat els entrebancs, encara es manté viva la tradició!