Sense lluna (Passejant)

L’obra s’inscriu totalment dins els paràmetres estètics que defineixen la iconografia d’Anna Manel·la: austera, fràgil, nostàlgica, reflexiva i espiritual. A vegades també es presenta enigmàtica i angoixant.  Són aspectes reflectits amb intensitat poètica tant a l’obra pictòrica com escultòrica d’Anna Manel·la i, de fet, en tenim exemples en el mateix dibuix.

En el repertori d’Anna Manel·la  sovintegen figures nostàlgiques, a voltes míseres. A partir dels anys noranta en modelarà unes de molt característiques, de gest abatut i braços caiguts que amb aquest estat d’ànim introdueixen una certa reflexió existencialista. D’altres, com en el cas que ens ocupa, és la mirada dirigida cap a un cel inexistent la que ens omple d’enigmes i ens fa sentir impotents davant els misteris de la vida.
El tractament que dóna a aquests personatges és auster, quasi podríem parlar de primitivisme. Les figures presenten textures rugoses i aspres. El missatge que desprenen manté un clar paral·lelisme amb el llenguatge que Manela utilitza en l’obra pictòrica i en la qual envolta les figures d’una enigmàtica atmosfera difuminada.

L’escultura va ser un encàrrec de l’Ajuntament d’Olot. Segons es manifesta a la premsa del moment, els veïns suggerien que el noiet mirés cap un punt concret del carrer relacionat amb Sant Tomàs.

BIBLIOGRAFIA

“Una escultura d’Anna Manel·la al carrer de Sant Tomàs”. La Comarca d’Olot, Olot núm. 768 (18-8-94) p.14.
“Quan l’obra em mira a mi està acabada” El Punt. Girona, 23-4-98.
PUIGVERT,A.  Escultura Anna Manel·la. Galeria d’Art Arcadi Calzada- Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Olot, Impremta Delta.

APADRINADA PER

PIGMENT educació visual i plàstica